Jordi Pujol i Soley, el 126è president de la Generalitat, es troba personalment als seus gairebé 88 anys, en una fase vital de contrició. Diu que està “insatisfet i dolgut amb mi mateix”, però, en el fons, està molt orgullós del que va fer com a president. Perquè també diu que “no es pot perdre de vista que s’ha fet una molt bona feina que ha marcat el camí de la llibertat i el benestar dels catalans”. Fa tota l’autocrítica que calgui i més, però parafrasejant un conte d’en Pedrolo sobre una travessia al desert, Pujol demana al país que “segueixi les (seves) petjades, que no es perdi, perquè el seu poble no pot morir en un oasi decadent”. I a més Pujol adverteix dels riscos de perdre massa el temps perquè “cal afanyar-se —va venir a dir— abans que la tempesta esborri les petjades”.

Des que va confessar que tenia diners a Andorra, Jordi Pujol s’havia negat sistemàticament a rebre homenatges, però aquest dilluns al vespre, mentre que unes desenes de sobiranistes reclamaven llibertat per als presos polítics i mitja dotzena de feixistes buscaven brega a la Via Augusta, tot just davant, a la Sala Joan XXIII del CIC, el 126è president es va trobar, gairebé per sorpresa, amb el que podríem considerar el primer acte de reivindicació estrictament pujolista. Davant d’unes 300 persones, entre elles molts exconsellers dels seus governs i dirigents històrics de Convergència i d’Unió, set ponents van arribar pràcticament a la mateixa conclusió: “La història no podrà ignorar la petjada de Jordi Pujol”. L’historiador Jordi Casassas va afegir: “Esperem de no fer-la malbé entre tots”, i després va ser replicat pel seu col·lega Josep Maria Roig i Rosich, que creu que l’obra de Pujol ha estat tan sòlida que “no es podrà fer malbé mai” i que no hi ha de renunciar “ni ell ni nosaltres”.

L’homenatge a Pujol va propiciar unes quantes ovacions, llargues, amb la gent dreta, però no va ser un acte reverencial d’incondicionals ni de bon tros. Van valorar la feina feta i l’herència política, van fer un balanç indiscutiblement positiu del seu mandat, però, ja se sap com és la gent catòlica, no va faltar la flagel·lació, en referència al que Roig va mencionar com a “errors personals” i que el mateix Pujol va esmentar repetidament amb el conte de la travessa del desert. “De vegades el que va davant cau en el pecat o en la deslleialtat i es queda en un clot i els altres han de continuar”. De tota manera, Roig i Rosich va tenir una manera diferent de considerar el fet que Pujol tingués calés a Andorra. “Tenint en compte que els presidents Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Puig i Cadafalch i Puigdemont han acabat a l’exili, potser no era ètic, però la precaució era comprensible i realista”.