Un país es construeix físicament i espiritualment, s’enriqueix i prospera gràcies a les carreteres, als hospitals, a les escoles, les universitats o els centres d’investigació, tanmateix, també creix amb els projectes col•lectius, amb l’amor pel vincle emocional cap a la Pàtria i els conciutadans, amb els qui ja no hi són i amb els que vindran. Un nació prospera quan els seus fills saben defensar la seva llengua, la seva història i la seva identitat, prospera quan es defensen mesures comunitaristes que enriqueixen i dinamitzen la vida del poble. Per aquests motius, el llegat del President Pujol és indispensable per entendre la Catalunya d’avui, perquè no només va contribuir a crear físicament el país, sinó que sempre va donar suport a bastir-lo en allò més místic i romàntic: l’esperit col•lectiu del Poble Català.
Quan hom vol viure en una comunitat nacional vertebrada, lliure, amb sentit comunitari i valors republicans, és a dir, de devoció vers la República, ha d’entendre que la formació acadèmica i nacional de les noves generacions és un deure categòricament ineludible. No només necessitem una potent escola amb immersió lingüística, necessitem, també, dotar de recursos i reconeixement els moviments escoltes, aquells moviments que uneixen Pàtria, Fe i Servei enmig de la germanor, l’exercici físic i la natura. En el discurs que transcriurem a continuació, publicat en el llibre “Paraules del President de la Generalitat -V” del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, veurem com el President Pujol es dirigeix a la clausura de Congrés de Caps Escoltes a Fontmartina el dia 23 de maig de 1983, llegirem com són tractats alguns dels temes més importants de la nostra vida col•lectiva: Immigració, integració, llengua, Pàtria, Fe, comunitat o servei.
“M’han dit que hi havia una reunió de caps d’escolta i que hi agrairien la meva assistència. Aleshores un arriba aquí, quan ja s’ha fet la feina, i corre el perill de no engranar amb el que la gent ha estat parlant. M’hauria agradat venir més d’hora i haver parlat amb la gent. És el que he intentat fer ara, però ja era tard.
Us vull dirigir unes paraules que espero que sí engranin amb les vostres preocupacions. En tot cas, quedo a la vostra disposició per a poder un altre dia. He vingut molt complagut perquè sempre m’interessa anar allà on me fa l’efecte que hi ha el que podríem dir una font d’energia, d’entusiasme, unes ganes de fer coses, un esperit de servei i una disponibilitat. Necessitem aquesta disponibilitat i aquest esperit de servei. Si realment no l’aconseguim, en el nostre país, aquest esperit de servei, aquesta disponibilitat i aquesta generositat, no el construirem.
Això és especialment necessari en un moment en què, com vosaltres sabeu, es diu que hi ha un cert cansament i un cert desencís per part de la societat catalana. Suposant que això sigui cert, a mi, m’ha semblat que Ginesta ha volgut contribuir a superar les dificultats, els desencisos i els cansaments. Per tant, jo vinc aquí a demanar-vos si teniu respostes que jo no tinc en aquest moment.
Hi ha unes coses de les quals em sento segur i m’agradaria dir-vos-les. Algú pot creure que això no és cert, però jo hi crec fermament i tinc per costum expressar allò que penso. A més, us ho vull dir, a vosaltres, que sou educadors. Una de les coses que han passat aquests últims anys és que la gent no vol assumir plenament les responsabilitats. Es dubta de fer ús del patrimoni de què disposem en raó als treballs de les generacions anteriors i es pensa que el mestratge és una cosa passada de moda. Vosaltres sou aquí per transmetre aquestes conclusions i aquestes estratègies sobre el país, sobre la persona i sobre la Fe. Vosaltres teniu una responsabilitat envers els altres per tal que siguin d’una determinada manera i cerquin un determinat camí que els ajudi a trobar-se a ells mateixos. Per tant, sortint de la base que vosaltres sou educadors, que no us fa vergonya ser-ne i que no renuncieu a la vostra responsabilitat, jo us demano que formeu els nostres joves i els nostres infants. I ells que, mitjançant tot això, ens formin a nosaltres –que ja no som ni joves ni infants– en l’exigència i no en la facilitat, en el rigor i no en la superficialitat, en la feina ben feta i no en la brillant habilitat, en el fer i no en el xerrar, en el construir i no en el destruir, en el fer i no en el desfer, en el fer i no en l’aparentar, en la solidaritat, en l’esperit de servei i en la generositat.
De fet, això sembla clar que ha de ser així, però no ho ha estat sempre. Tot sovint ens hem trobat que algun d’aquests valors que jo ara defenso –i estic segur que vosaltres encara més perquè formen part de la tradició escolta– han estat subtilment ridiculitzats. Allò ben clar és que un país en el qual no hi hagi generositat, esperit de servei, disponibilitat, gent que tingui ganes de fer les coses ben fetes, exigència i esforç, està condemnat.
I això s’accentua quan ens trobem amb un país que no ho és encara en el sentit més ple i rotund de la paraula. Nosaltres, els catalans, alguna cosa tenim quan hem superat tantes proves a través dels segles. Indubtablement, però, també tenim alguna falla, quan encara no hem estat capaços de consolidar plenament la nostra identitat com a poble. Vosaltres sou caps de la joventut d’aquest poble. Si per qualsevol motiu, complex, timidesa o traïció interior sou mals caps, la nostra joventut en pagarà les conseqüències. No us podeu escapar de ser responsables de la nostra joventut. Els infants que vénen amb vosaltres estan disposats a acceptar la vostra acció de caps. Vosaltres podeu ser bons caps o mals caps; el que ja no podeu és no ser-ho.
Per aquest motiu, jo us demanava això, perquè no construirem un país sense ideal, sense generositat i sense esperit de servei, sobre la base de la comoditat, o del consumisme i de la murrieria. Us venia a demanar que infonguéssiu el vostre entusiasme no sols als joves, sinó també a molta més gent. Ara, amb tota rotunditat, us dic que crec que vosaltres teniu una feina a fer com a caps. Aquesta feina, en part molt important, passa per la defensa d’aquestes actituds, d’aquesta manera de fer i de ser; passa, naturalment, per la defensa d’uns continguts. En aquesta trobada de Ginesta, vosaltres heu tractat temes com la persona, el país, la societat i la Fe. En darrer terme, la mesura de tot és la persona. Els homes, però, no podem ser sense una col•lectivitat que ens agermani. Aquesta col•lectivitat no s’ha d’entendre com una extracció, com un mite o com un record històric, tot i que la història és tan i tan important en la consciència col•lectiva. S’ha d’entendre com un instrument al servei de l’home. Jo us vull demanar una cosa. Nosaltres som un poble prou important per haver superat tantes proves històriques i haver sobreviscut enmig de tota la cultura, la llengua i la política francesa i de Castella, amb tota la seva projecció formidable i meravellosa en el món. Si hem sobreviscut, és que tenim alguna cosa, però també és cert que ens n’acaba de faltar alguna per a la nostra plenitud. I dintre d’aquest equilibri inestable, nosaltres fem coses molt importants. Per això no morim, però ens acaba de faltar alguna cosa; seria hora que la nostra generació i la vostra, sobretot, fossin capaços d’aconseguir-la.
En aquest terreny, jo vull posar l’accent sobre una cosa que ja sé que n’heu parlat. La primera condició, la prèvia perquè nosaltres siguem un poble, és que resolguem d’una manera harmònica i positiva el tema immigratori a casa nostra. M’han dit que teniu agrupaments castellanoparlants; si no en tinguéssiu, no compliríeu amb la vostra missió. El moviment català, que no tingui dintre d’ell un contingut suficientment important de gent d’origen no català, és que no és un moviment prou català, perquè no respon prou al conjunt, a la realitat del nostre poble d’avui, del poble de Catalunya de finals del segle XX. Per altra banda, hem de recordar que és català tothom que viu i treballa a Catalunya. El fet de ser català no ens ve donat només per la sang, per la història o pels cognoms. També hi juga això, però també hi compta la voluntat i l’opció de futur. Tota la gent que viu aquí i que hi continuarà vivint en el futur, són catalans. Tothom que vulgui treballar per Catalunya s’ha d’orientar amb un sentit integrador, sabent clar que Catalunya no pot renunciar a la seva tradició nacional mil•lenària, a la seva llengua, a la seva història, a la seva consciència col•lectiva i al seu orgull de ser un poble. Però ho ha de plantejar de tal manera que pugui ser assumible per tothom, sigui d’on sigui i vingui d’on vingui. La defensa ferrenya, forta i sense claudicacions de la nostra identitat com a poble, de la nostra identitat nacional i de fer que tot això es plantegi de tal manera que tothom hi pugui participar, és una tasca nostra que s’ha d’exercitar sobre la joventut i sobre els infants. La gent gran que faci el que vulgui, però els infants, les generacions futures, els que són garantia del nostre esdevenir han de ser gent integrada, incorporada amb coneixement de les dues llengües i de la sensibilitat col•lectiva, una sensibilitat feta de tal manera que pugui ser vàlida per a tothom.
Si no fos perquè em sembla que no és el moment, m’agradaria parlar-vos de més coses d’aquestes, que vosaltres heu discutit aquests dies: el sentit de la societat, de la convivència, del diàleg, de l’obertura o de la col•laboració. Heu d’educar els vostres nois en el respecte d’allò que dura més que els homes, en el respecte d’allò que representa el conjunt del país. No us faci vergonya. De vegades, hi ha hagut algú que n’hi ha fet, o que ho troba massa institucional, que no sap distingir la persona de la institució, ni allò que és conjuntural del problema de fons. Qui així és no té una bona educació del que és una societat i del que és una institució i del que és, concretament, la Generalitat de Catalunya. Això, cal que vosaltres mateixos i el vostres nois ho tingueu clar perquè la gent canvia, però, en darrer terme, sempre hi ha unes coses que representen allò de permanent que hi ha en el país, allò que dura més que una institució concreta i té un sentit de globalitat. Els pobles fets respecten les institucions. Jo sé que vosaltres les respecteu i per això sóc aquí; però, de tota manera, no tingueu en aquest sentit, tampoc, cap timidesa.
Els catalans hem de ser capaços de combinar la defensa del nostre campanar, de la nostra comarca, del nostre poble, d’allò que tenim molt a prop amb un sentit universal, d’obertura al món. Si nosaltres no som capaços de combinar les dues coses, serem un poble petit que s’asfixiarà.
Us vull demanar, també, que tingueu ben present, en aquesta vostra tasca d’educadors, el sentit del més enllà; ja sé que el teniu, el sentit religiós; vosaltres sou confessionals, jo també. Per tant, aquí podem parlar amb tota claredat; no excloem ningú. Déu nos en guard que ens tanquéssim en les nostres conviccions, de vegades, potser, massa segures. Però, al mateix temps, Déu nos en guard que perdéssim aquesta Fe, aquesta fortalesa, aquest sentit d’allò que ens depassa, o que perdéssim de vista que l’home no s’acaba en ell. Avui dia, quan tantes ideologies han fracassat i tants programes han demostrat que són molt relatius, quan hi ha un cert desencís i un cert cansament, molta gent jove troba en la Fe la seva esperança. Tingueu això ben present. Fa uns anys, potser ens haguessin dit que parlar d’aquest tema no era moda. Avui, però, ja hi ha molta gent que està pensant que la resposta a allò que ells demanen no la trobaran en les ideologies, els partits o els sindicats. Tot això és molt important. Però quan un entra en un mateix es troba amb l’etern interrogant de qui sóc, d’on vinc, on vaig i qui són els altres. No us faci angúnia, cap mena d’angúnia d’arribar fins el final d’aquest vostre caràcter de moviment confessional.
Si vinc a aquests llocs és perquè sento la necessitat i el desig de ser aquí, on es conrea l’energia moral, l’esperit de servei i de generositat. Si nosaltres no tenim això, no anirem endavant. Si vosaltres falléssiu, no aniríem endavant. Vosaltres sou una minoria dintre el país. Hi ha una gran multitud de joves, i una gran multitud de gent desvertebrada, no integrada, no incorporada a cap projecte col•lectiu.
No heu de perdre de vista la defensa de la vostra identitat, com a moviment, ni la defensa de tots aquells valors que són pròpiament vostres. No hi heu de renunciar i heu de mirar que, de mica en mica, per mitjà de diversos procediments i mecanismes, tot això arribi al màxim possible de gent. Hem d’evitar de tenir un país desvertebrat i espiritualment desorganitzat. Els polítics farem el que sabrem i el que podrem, però, en darrer terme, la nostra societat no anirà endavant només pel que fem els polítics: anirem endavant per allò que faci la societat, la gent, per la qualitat dels nostres homes i per la qualitat dels valors que estimin i defensin. I això és el que us vinc a demanar: que més enllà dels fets de conjuntura d’aquests partits, dels altres i dels de més enllà, hi hagi aquest sentit profund d’exigència, d’obra ben feta, d’esperit de servei, de disponibilitat, de convivència i aquesta voluntat de tirar endavant per vosaltres i per tots plegats.”
Jordi Aragonès, historiador.
Fotografia: “Escoltes i guies llancen fulards al cel durant una trobada. Foto: FCEG”