Avui és fàcil d’anar contra en Franco. Fins i tot fer-lo caure del cavall i escarnir-lo. Sense massa risc i enmig de l’aplaudiment o, si més no, de la complicitat col·lectiva. Avui és fàcil fer d’antifranquista.
I és bo que sigui així; vol dir que els catalans ja no estem disposats que se’ns trepitgi.
Però fa només uns anys que això no era tan senzill: calia abaixar el cap i a voltes aixecar el braç, empassar-se la propaganda del régimen i callar.
Circulen, ens deien. A casa nostra.
Gairebé ningú no gosava d’aixecar la veu quan el dictador ens visitava per passejar pel que considerava el seu domini i per recrear-se contemplant la nostra cultura i la nostra llengua aixafades, esmicolades.
Gairebé ningú, tret d’un jove Jordi Pujol que sí gosà d’escriure i difondre uns pamflets que van amargar una de les visites triomfants del dictador al nostre país.
Aquell pamflet li va costar a en Pujol tortures i anys de presó, però va obrir els ulls i els cors a molts catalans. Hi havia esperança.
Llegiu-lo.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Us_presentem_el_General_Franco