JOAN VALLVÉ. L’assoliment del govern de la Generalitat per part d’un Partit Nacionalista va determinar la necessitat de dur a terme unes polítiques adequades en tots els àmbits de govern. De fet aquestes polítiques ja havien estat definides i explicitades en el programa electoral de les eleccions de 1980, del 20 de març. Volíem fomentar un desenvolupament de la nostra agricultura com un element creador de riquesa i al mateix temps amb el desenvolupament rural contribuir al reequilibri de Catalunya i evitar el despoblament de moltes de les nostres comarques. L’èxode rural era una realitat a Catalunya des dels anys cinquanta i seixanta, i ho havia estat des de finals del segle XIX amb la plaga de la fil•loxera. Tot això va augmentar amb l’inici de la mecanització del camp. El tractor feia la feina que havien de fer una parella de cavalls en molt menys temps, ja no es necessitava tanta gent al camp. D’altra banda el creixement de les ciutats, la industria i els serveis oferien llocs de treball als nouvinguts. Érem conscients que la vida al món rural només pot ser possible si s’asseguren uns serveis a la població que hi viu. Prat de la Riba, l’any 1914 des de la Mancomunitat de Catalunya volia garantir a cada poble de Catalunya un accés per carretera i al mateix temps una Biblioteca.L’any 1980 un altre govern nacionalista presidit per Jordi Pujol creava un Departament d’Agricultura Ramaderia i Pesca que hauria de tenir entre les seves prioritats el desenvolupament del món rural. La “carretera i la biblioteca” que esmentava Prat de la Riba ara es traduïen en l’accés per carretera i també el subministrament d’aigua, d’electricitat i telèfon. Aquests elements eren fonamentals per assegurar la presencia de famílies a les masies rurals de les nostres comarques. Aquests serveis havien de complementar-se amb uns serveis de sanitat i d’ensenyament situats en un nucli proper o a la capital de comarca. A les comarques del nord de Catalunya, el que anomenem la Catalunya Vella és freqüent l’existència de masies aïllades on des de fa segles hi viuen famílies que conreen els camps, tenen bestiar i en algunes comarques també explotació forestal. A les comarques de la Catalunya Nova, al sud del País, potser un territori no tant conegut per mots barcelonins, la població viu en nuclis, en pobles i són pocs freqüents els masos aïllats.L’any 1986 amb la incorporació de l’estat espanyol a la Unió Europea es va desvetllar l’interès per conèixer les polítiques agràries de la Comunitat que comprenien gairebé el 40% del pressupost Comunitari. L’ anomenada PAC, política agrària comuna, comprenia unes línies d’ajut a determinats productes agraris i també ajut al desenvolupament rural. Era el que s’anomenava el FEOGA-Garantia, subvenció de productes, especialment cereal, carn de vacú i oví i també llet, i el FEOGA -Orientació per a la millora de les explotacions rurals.No va ser senzill obtenir els ajuts de la UE, d’una banda hi havia la resistència dels estats que ja eren a la Unió i que veien que serien més a repartir-se els ajuts. D’altra banda el govern espanyol i el seu ministre Romero, feia cas omís de les competències de la Generalitat en matèria d’Agricultura i decidia de forma unilateral i autoritària. Era el ministre que tenia por de l’avió i viatjava a Brussel•les amb tren des de Madrid. De tota manera es va treballar en col•laboració amb el ministeri i es varen obtenir coses positives per a la nostra agricultura.El president Pujol seguia les actuacions del Departament i vull esmentar dues anècdotes que ho posen de manifest. La primera va ser una visita a la Terra Alta, la comarca de Catalunya que tenia i possiblement té, el percentatge més elevat de població que treballa al sector primari. Produeix vi, fruit sec i també gràcies als nous regatges, fruita dolça. L’anada a la Terra Alta es va fer amb helicòpter i l’arribada al camp de futbol de Gandesa va ser una mica incidentada. Plovia, un grup de pagesos s’havien congregat al mateix camp de futbol i escridassaren a la comitiva que acabava d’arribar: el president Pujol i jo mateix com a conseller d’Agricultura. Duien una pancarta que deia “Volem viure de la terra” i al mateix temps llançaven ametlles i alguns terrossos mullats. La situació era confosa. El president va anar de dret cap als manifestants i els que tiraven terrossos, jo anava al seu darrera, quan era a prop va preguntar: “Qui mana aquí?”. Es va fer un silenci i no es va llançar res més. Ho va tornar a preguntar, a la tercera vegada hi va afegir. “O és que no mana ningú?” Jo em trobava al costat del president i ho vaig seguir tot. Després de la darrera pregunta un jove agricultor de Villalba dels Arcs, va dir que ell era el responsable, ho va dir amb veu baixa i molt respectuosament. El President li va dir que al cap de mitja hora ens reuníssim tots a l’Ajuntament. Al mateix temps li preguntava a l’alcalde de Gandesa si això seria possible. L’alcalde va assentir.A la reunió a l’Ajuntament parlàrem del que feia la Generalitat per l’agricultura i els agricultors de la Terra Alta i escoltàrem els problemes que tenien. Bàsicament els baixos preus de venda dels seus productes, l’ametlla i el vi. Es va comentar la necessitat de fer productes cada vegada de més qualitat i al mateix temps enfortir i ampliar les estructures de comercialització. La reunió va acabar amb propostes d’actuació que des del departament d’Agricultura podríem seguir a través de l’oficina comarcal de la Terra Alta. El departament d’Agricultura tenia una oficina a cada comarca de Catalunya, menys al Barcelonès. Va ser la Generalitat la que va establir aquestes actuacions de proximitat i que duia a terme amb tècnics agraris, veterinaris i tècnics forestals segons la comarca.A la comarca del Priorat hi vaig acompanyar el President Pujol en dues ocasions. La primera vegada hi hagué un dinar amb els ajuntaments de la comarca a Falset, al matí, el president encara no havia arribat, hi havia hagut a l’església parroquial un acte commemoratiu d’en Jaume Ciurana, president de l’INCAVI (Institut Català de la Vinya i el VI), traspassat feia poc. Mentre dinàvem uns representants dels productors de vi varen dir que volien parlar amb el President. El President em va demanar que anés a reunir-me amb ells i a escoltar-los. El problema que tenien no era altre que en aquells moments venien la verema a un celler molt conegut i a molt bon preu. Temien que aquella situació no fos duradora i tornessin els temps difícils. Ho vaig informar al president i ell va incorporar una resposta al parlament que va fer acabat el dinar. La situació al camp és complexa i la millor collita es pot malmetre amb una pedregada inoportuna.L’altra visita a Falset va ser en una trobada d’agricultors de les comarques de ponent, es va fer al teatre de Falset que encara no havia estat remodelat com és ara. Sortint de Barcelona, l’acompanyava al seu cotxe, em va comentar que no havíem estat encertats de fer la trobada a Falset, temia una baixa assistència. La trobada l’havíem organitzat des del departament d’Agricultura, faltaven poques setmanes per a les eleccions de l’any 1992, que serien el dia 15 de març. Arribats a Falset el teatre era ple de gom a gom, no s’hi cabia, alguns assistents estigueren drets. L’acte va ser una relació del que s’havia fet pel mon rural i qué es proposava seguir fent si guanyàvem les properes eleccions. L’any 1992, CiU va tornar a obtenir la majoria absoluta. Era la tercera consecutiva després de 1984 i 1988. Bona part del mon agrari també hi va donar suport.
La Terra Alta i el Priorat
