Hi ha persones que ben joves o gairebé infants tenen una idea clara sobre què cal fer i què volen fer i són capaços de dedicar tota una vida a perseguir els objectius del fet o la idea que els ha corprès.
Això és el que li va passar a un noi que va acompanyar el seu oncle i un amic al Tagamanent. Va escoltar com es lamentaven de la desfeta que veien als seus peus i de l’esforç que caldria esmerçar-hi per reconstruir les conseqüències de la derrota. I aquesta idea de bastir de nou ”la ciutat d’ideals que entre runes de somnis colgats” semblava emergir, l’ha acompanyat sempre i ha estat l’objectiu que ha omplert tota una vida.
D’aquell dia del Tagamanent ençà en Jordi Pujol ha recorregut el país de nord a sud i d’est a oest, de les grans ciutats als pobles més petits, a tot arreu va posar-se en contacte amb les persones que tiraven endavant projectes grans o petits, gent que feia rutllar la seva empresa o que portava una associació i als que no els hi recava les hores que hi destinaven, en poques paraules la gent que mantenia viu l’esperit del país. I calia ajudar-los. I es feia imprescindible tenir les eines adequades. El fil roig de la seva actuació es resumeix sobretot en la frase “construir Catalunya”.
Calia crear les infraestructures necessàries i una d’important era la banca. No es pot parlar de Banca Catalana sense parlar de Jordi Pujol i molt primordialment de les orientacions i dels objectius que li va marcar.
Banca Catalana responia a un conjunt de projectes i iniciatives del que se’n deia fer país, va ser el banc que necessitava Catalunya i una eina imprescindible per avançar en aquells temps difícils. Era el març del 1959. La seva actuació va estar al nivell que s’esperava, malauradament la greu crisi econòmica dels anys 80, especialment de caràcter industrial i financer es va emportar tots els bancs industrials i els comercials que hi estaven vinculats.
Malgrat tot, els treballs de temes econòmics concrets sobre les necessitats i possibilitats de cada comarca, fets pel seu Servei d’estudis, va permetre disposar dels instruments imprescindibles per revifar l’economia i que assegurés consistència interna i eficàcia operativa a tot el país.
El pòsit que ha deixat Banca Catalana ha permès que Catalunya segueixi essent un dels països més avançats i més industrialitzats del sud d’Europa. I a més, el que és cabdal és que, en uns moments de defallença per la llarga nit franquista, va contribuir a l’economia, la creació de riquesa, el conreu de la llengua i la cultura i en definitiva, l’ajuda per bastir un bon teixit empresarial i social i recuperar l’esperit de Catalunya.
Rosa Bruguera