Construir Catalunya neix amb l’objectiu de recopilar, glossar i difondre l’obra d’en Jordi Pujol; quan diem obra no ens referim a obra literària, per més que aquesta pugui ser a voltes molt útil per documentar, il·lustrar i reforçar la difusió del principal llegat de qui creiem ha estat el català més influent al segle XX; parlem per tant de la seva obra feta, sigui en forma d’acció clandestina i activista durant la dictadura, l’impuls de la cultura catalana al front d’entitats cíviques, o actuacions d’empenta al desenvolupament social i econòmic del país al front del Govern de la Generalitat.
“Obra feta” en aquest sentit és una campanya clandestina per recuperar el “Cant de la Senyera” al Palau de la Música Catalana a principis dels 60, o ho és també el finançament de l’Enciclopèdia Catalana, o ho és la consecució de les competències en matèria d’ensenyament o sanitàries i la seva implementació, o ho és la inversió i la instal·lació de Port Aventura a la província de Tarragona…; tot això son només exemples minsos de l’obra ingent que al llarg de la seva vida ha fet en Pujol pel desenvolupament del país i que és l’objectiu de l’Associació el de donar a conèixer.
D’obra feta, així definida, en té una bona pila en Jordi Pujol: durant més de mig segle ha contribuït i molt al creixement cultural, polític, econòmic i social de Catalunya: de fet, molts hi han contribuït, però ningú no pas més que en Pujol. I ha contribuït encara a una tasca més reptadora, més costeruda: ha facilitat des de la seva posició a les més altes instàncies del govern, la consolidació d’una consciència nacional que és avui el punt de sortida de qualsevol camí que a Catalunya hi puguin emprendre les generacions que vindran.
Durant més de vint anys, en Jordi Pujol va impulsar la cultura catalana a la clandestinitat; quan molt pocs a Catalunya, molt, molt pocs, defensaven activament i pública la parla, les senyes d’identitat, la cultura catalana, ell se la va jugar, primer amb la coneguda campanya contra el director de La Vanguardia, que havia ofès greument els catalans; la campanya de mobilització contra la visita del dictador a Barcelona, i els aldarulls al Palau de la Musica amb cantada del Cant de la Senyera i llençada d’octavetes contra el règim, fets que li van costar tortures, un Consell de Guerra i una condemna a set anys de presó.
No li calia embolicar-se. El seu pare tenia prou recursos com per haver pogut triar virtualment qualsevol empresa, ocupació o activitat, sense dubte més còmoda i lliure de riscos. Però la seva dèria, l’obsessió vital d’en Pujol no hi entenia de comoditats ni de pors: ell volia servir Catalunya, volia fer país, volia, ras i curt, Construir Catalunya, com diu a la seva primera obra programàtica, és a dir, fer un país millor, més pròsper i més lliure de la negror en que l’ensopia la dictadura.
En sortir de la presó va continuar perseguint aquest desfici vital, tot i sabent-se vigilat i sovint actuant en contra de les recomanacions del bon seny i dels qui l’estimaven, que amb tota la raó, tenien por. Tossut, va entendre que l’acció cultural i de redreçament de país no era possible fora de la política, i la política no era possible dins el marc legal existent, i tampoc era possible sense recursos. I malgrat la seva formació en medicina, es va posar a fer de banquer, però de banquer enderiat amb Catalunya, de banquer que es posa com a objectiu prioritari no pas el compte d’explotació del banc, no pas els dividends, sinó el finançament de les activitats que calen per reforçar la infraestructura cultural del país. I funda un partit clandestí, procurant que molta gent diversa hi digui la seva, perquè entén que a finals del franquisme ha arribat el moment que molta gent, ara si, s’atreveixi, surti a la llum i doni la cara pel país. I llavors no mira prim ni pregunta qui hi era i qui no hi era mentre ell les passava magres a la presó. Només amb aquesta generositat i amplada de mires és possible d’agombolar un grapat de gent de talent i prestigi disposada a treballar pel país i, contra tot pronòstic, guanya les primeres eleccions al govern de la Generalitat. I les segones, i les terceres i encara unes quartes i unes cinquenes: durant vint-i-tres anys Catalunya és governada per un home enamorat del país i que hi dedicarà tantes hores al dia i tants dies a la setmana a aquesta promesa, que sovint no li deixa prou temps per la seva família. Vint-i-tres anys que han canviat el país completament, de dalt a baix, i l’han dotat d’una infraestructura cultural, econòmica i social que fa possible un nivell de vida que, malgrat els sotracs de la crisi pregona que esdevingué a partir del 2008, ens iguala avui a molts països del nostre entorn.
A Tagamanent – Construir Catalunya glossarem i difondrem també doncs l’acció dels governs de la Generalitat des de 1980 al 2003, convençuts que mai no s’ha fet tant pel país. Creiem que això quedarà palès sense cap dubte amb la perspectiva que la història ens donarà en una o dues generacions. Però no volem esperar que el temps ens doni la raó. O en tot cas, pretenem deixar part del camí fet als historiadors i acadèmics del futur que sabran, amb una mirada neta i potser millor que nosaltres, destriar el gra de la palla.
Som prou conscients que aquesta iniciativa no agradarà a tothom i hi tindrem detractors. Som conscients que en l’actual entorn mediàtic i de vida política i social feta sovint a cop de titulars poc curosos i de poca volada, a molts els semblarà un esforç estèril, fora de lloc, i fins i tot se’ns titllarà de nostàlgics o es posaran en dubte les nostres autèntiques motivacions. Però el cert és que el que ens mou és únicament la voluntat de que l’obra d’en Pujol sigui continuada, i per continuar-la, cal conèixer-la. Volem ser instruments d’aquest propòsit de difusió per aconseguir que segueixi donant fruit a un país que continua en construcció.
I encara ens mou un segon objectiu: l’afany de justícia; perquè creiem que és just per la salut del país que posem cada cosa al seu lloc. Creiem que és important que qualsevol grup humà, qualsevol col·lectiu que vol construir el que sigui, i més encara si es vol construir un país, ho faci sobre fonaments sòlids i la justícia és un d’aquells valors que cimenten col·lectivitats sanes i amb possibilitats reals de créixer en llibertat i benestar. La justícia ha de ser un valor que impregni les relacions humanes i col·lectives, també aquí, si volem fer entre tots un país que realment valgui la pena.
I en aquest sentit, pensem que no és just ni és prudent ni és bo que arraconem un conjunt de coses bones que s’han fet pel país, i que deixant-nos portar per la vergonya o per una mala entesa correcció política, les deixem marcir. Hi ha moltes iniciatives i actuacions que engeguen durant els anys del pujolisme i que cal continuar, pel bé de tots els catalans.
Com apuntàvem abans, allà cap els anys 50, quan gairebé ningú a Catalunya defensava el catalanisme polític, per por o per comoditat, o senzillament perquè això no era prou negoci, en Jordi Pujol va renunciar voluntàriament a una vida acomodada per perseguir el projecte de construir Catalunya. Des de llavors ningú no ha treballat tant, i en condicions sovint tant penoses, pel redreçament cultural, social i econòmic del país. I això, també ho hem dit, ha estat a un gran cost personal; li ha costat molt en termes de vida familiar i també de patrimoni; li ha costat un Consell de Guerra, tortures i presó, però potser més encara i prou sovint, li ha costat el buit d’una bona part de la intel·lectualitat i encara de les elits econòmiques i financeres, que sovint han anteposat llurs interessos al interès del país. Això en Pujol no ha fet mai al llarg de la seva vida: sempre ha posat Catalunya i els catalans pel davant.
Cal tenir en compte però, contra què i contra qui s’ha enfrontat a Catalunya qui ha volgut fer país, qui ha volgut remoure les tèrboles però tranquil·les aigües del status quo per canviar les relacions, fins avui desiguals i esbiaixades, de Catalunya vers Espanya. Qui ha volgut treballar per Catalunya, no pas des de la submissió abnegada, sinó aixecant el cap, potenciant les capacitats i la consciència nacional, en resum qui ha volgut adreçar els problemes del país des de plantejaments catalanistes, s’ha hagut d’enfrontar amb la maquinària d’un estat formidable i delerós per esclafar qualsevol dissidència amb el que es considera sagrat i inamovible.
Amb aquesta maquinària s’hi ha enfrontat en Jordi Pujol tota la vida, com activista de jovenet i com a governant després; i en ambdós àmbits ha hagut d’utilitzar els instruments i recursos al seu abast. Aquests instruments i recursos, és ben cert, poden ser polèmics, però més ens val no anar amb el lliri a la mà: els recursos per pagar les octavetes contra el dictador no podien pas ser obtinguts d’acord amb la legalitat que volien vulnerar, i que calia que fos vulnerada. Qui vulgui lligar el catalanisme a uns criteris ètics idíl·lics i inexistents en política està, de fet, condemnant el país a no tenir cap muscle polític i per tant, a rendir-se de facto davant de Goliat. I de fet, això és el que sovint es busca.