De vegades, algú podria pensar que la dèria de Jordi Pujol en fer país –que és veritat – s’acabava a casa però per ell la influència de Catalunya havia de travessar fronteres. Els seus ulls i la seva acció política miraven cap Europa.
Pujol què és un home que ha viatjat molt, sempre amb ganes de saber com eren i que pensaven els països més enllà dels Pirineus, creia en Europa. Pujol què és un home que parla amb fluïdesa més de tres i quatre idiomes, i que per tant li permet conèixer de primera mà el que es coïa lluny de les fronteres de Catalunya, tenia, sense cap mena de dubte, la mirada oberta vers Europa. Tenia els ulls posats en el paper que Catalunya podia tenir si mai s’arribés a superar els condicionants de la dictadura.
Pujol, ell ho ha dit més d’una vegada, que no era independentista, ni abans, ni quan va ser President de la Generalitat, sobretot de la manera que ho entenem avui desprès d’haver rebut les mil i una patacades per part del Govern Espanyol. Pujol perseguia una Catalunya lliure amb capacitat de decidir sobre aquelles competències que ens cedia o podíem compartir amb l’Estat.
Malgrat aquesta circumstància, Pujol seguia pensant en Catalunya i en Europa. Per tot plegat podem dir sense temor a equivocar-nos que Jordi Pujol és europeista.
La sociopolítica dóna voltes, els condicionants socioeconòmics també, la pressió ciutadana no para i arriba un moment que aquell eslògan de l’Assemblea de Catalunya de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” esdevé realitat i gràcies al mandat de l’Estatut, Jordi Pujol es converteix en President de la Generalitat.
A Catalunya tot estava per fer, els contactes amb Europa també. És per això que molt aviat comença a posar fil a l’agulla i inicia els primers contactes amb el polític francés Edgar Faure per fer-li saber el seu interès per endegar un moviment regional europeu, que respectes la Unió Europea, els estats però donés veu a les regions.
Pel juny de 1985 es crea el primer esbós (el Consell de les Regions) del que es coneixeria com els Quatre Motors d’Europa. Dos anys més tard es converteix en l’Assemblea de les Regions, fins que el 1988 es consolida aquest conjunt de forces regionals amb l’objectiu d’establir mecanismes de cooperació en educació i formació professional, a més de potenciar el rol de les Regions d’Europa.
Els Quatre Motors d’Europa constitueixen el nucli fort del moviment, moviment que anava prenent força. El formaven: Baden-Wüttenberg, Catalunya,Lombardia i la Regió de Roine-Alps.
Els dirigents d’aquests moviment afirmaven convençuts que els Estat seguirien existint i podrien agafar més força dins la Unió ja que, sense cap mena de dubte eren el fonament de la Construcció Europea. Estaven disposats a cedir poder a Brussel•les si la construcció europea així ho aconsellava.
Pujol tenia clar que el problema nacional de Catalunya no s’arreglaria a Europa i ho va manifestar de forma contundent a les seves memòries (vol. II, pag. 359) “L’europeisme ha estat benèfic per Catalunya i pel catalanisme però pensar que els nostre problema ens serà solucionat des de fora i sense gaire esforç i sacrifici per part nostra és pura il•lusió”
És per l’octubre de 1989 que Catalunya assumeix la presidència del moviment. És durant la presidència de Jordi Pujol quan es comença a aplicar les tècniques de comunicació que esdevindran el pal conductor destinat a ser el motor del progrés.
Catalunya impulsa la connectivitat de les xarxes entre les Regions i estableix un marc de col•laboració efectiva i un impuls important en la innovació centrada primordialment en el sector industrial i manufacturer.
Per Pujol fer país, fer política i governar Catalunya ha estat una sola cosa i aquesta cosa no ha estat tancada en ella mateixa sinó que ha treballat per anar més enllà del marc estrictament català perquè està convençut que Catalunya sense Europa i Europa sense Catalunya seria un mal negoci.
Pilar Porcel i Omar