Finals del mes de gener de l’any 1975. La llei franquista que permetia les anomenades Associacions Polítiques no acontentava, ni de bon tros, una societat espanyola que anhelava canvis reals. Uns volien canviar totalment l’ordre polític espanyol, altres, per contra, entenien la delicada situació social i apostaven per assumir un inevitable canvi polític. Oposició i Règim escalfaven motors preveient la pròxima defunció del general Franco. Manuel Fraga Iribarne, qui havia estat ministre estrella del Franquisme amb la cartera d’Informació i Turisme, presentava el seu programa “centrista”. Alguns especulaven amb la possibilitat que Fraga pactés una unió amb Silva i Areilza per assegurar-se liderar el cicle post-franquista i, probablement, governar l’Espanya de la Transició. Alhora, Licinio de la Fuente amenaçava amb dimitir per discrepàncies amb el President del Govern Carlos Arias Navarro. Paral•lelament, el ministre León Herrera rebutjava totalment autoritzar el diari “El País”. Si ens fixàvem en les províncies basques, en concret en Bizkaia, observàvem com Pilar de Careaga (militant de Fuerza Nueva) dimitia d’alcaldessa de Bilbo. En altres paraules, el Franquisme estava encetant una irreversible agonia.
Mentre Espanya en general es preparava per assumir la Transició, a Catalunya, a la ciutat de Barcelona, més en concret als locals d’ESADE, el dia 21 de gener s’hi celebrava una conferència que portaria considerables conseqüències polítiques per les següents dècades. Jordi Pujol prendria la paraula. El militant catalanista, antic pres polític, metge de formació, banquer i líder de nombroses eines de la resistència cultural catalana parlaria davant un miler de persones en una conferència titulada “El moment actual”, que animava als catalans a participar activament en l’acció política. Entre els assistents a l’acte hi trobàvem gent de gran renom, representants de l’ampli espectre polític, intel•lectual i empresarial del país: Durán Farrell, Antón Cañellas, Joan Raventós, Agustí Montal, Miquel Roca i Junyent, Josep Pallach, Joan Mas Cantí, Jaume Carner, Carles Sentis, Artur Suqué, Mossen Dalmau, Vilaseca Marcet, Riva Ortinez, Solé Tura, Jordi Borja, Francesc Vila Abadal i un llarg etcètera.
Jordi Pujol va començar definint el que hauria d’acabar esdevenint un gran partit d’obediència catalana situat al centre de l’espectre polític. Un partit que agrupés el que a Europa eren les famílies demòcrata cristianes, socialdemòcrates i del socialisme democràtic. Segons Pujol calia agrupar tots aquells que apostaven per crear un model de societat “similar al suec”. A més a més, Pujol va dir que per a fer tirar endavant el seus projectes polítics comptava amb els qui durant els llargs anys de la dictadura s’havien dedicat, juntament amb ell, a “fer país”. Jordi Pujol va aprofitar per fer un repàs històric a l’evolució del poble català en els últims 35 anys. Va explicar que després de la desfeta a la Guerra Civil, durant els any 40, existia una “mentalitat de parèntesi” animada per la hipòtesi d’una suposada intervenció aliada a Espanya que derroqués la dictadura. Es pensava erròniament que el Franquisme seria un fenomen polític de vida curta. Un cop entrats als anys 50 es va retornar a la realitat. Es va comprendre la duresa del moment. Començava l’etapa de “reconstrucció” i de “fer país”, car Catalunya es trobava econòmicament disminuïda, políticament aniquilada i culturalment reduïda a un ghetto. El poble català es trobava vençut, decapitat i sense líders degut a la mort, l’exili o l’ostracisme.
El terme “fer país” havia consistit en treballar per la recuperació lingüística i cultural, millorar el món de l’ensenyança amb moviment educatius. S’havia “fet país” amb la tasca dels centres socials i en les obres per fer progressar econòmicament Catalunya. Jordi Pujol, però, va afirmar que havia arribat l’hora de passar de l’etapa de “reconstrucció” a l’etapa d’implicar-se activament en política. Calia fer política. Catalunya encara patia una greu anormalitat en aquest camp produïda pels efectes despolititzadors de la dictadura. Quan Pujol afirmà que pretenia construir un gran partit de centre excloïa d’aquesta proposta als defensors de polítiques més dretanes i més esquerranes; ara bé, per a aquests primers Pujol va dedicar unes paraules. Va recordar que molts d’ells col•laboraren amb l’etapa tecnòcrata de la dictadura (els anys del ministre López Rodó) però, malgrat tot, afirmà que era conscient que la classe empresarial catalana no tenia postures de dreta radical i, per tant, els animava també a que formulessin la seva pròpia proposta a la ciutadania.
Entre altres reflexions, durant la conferència Pujol va deixar clar que la llengua catalana era un fet no negociable. Va remarcar que és català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya. Sols n’excloïa aquell que venia aquí amb mentalitat d’ocupant. A més a més, tal com afirmà Cambó molts anys enrere, Pujol demanà que els partits catalans col•laboressin quan calgués amb els partits estatals sempre que això no acabés creant una situació de sucursalització. Finalment, Pujol va dir que la política catalana havia de ser social a través d’importants canvis: major fiscalitat, major control públic sobre l’economia, menys especulació i uns sindicats forts. Aquella conferència va finalitzar-se amb una idea que quedà al cap dels presents: per sobre de la política, Catalunya havia de ser el més important.
Jordi Aragonès
Historiador