Enguany 2017, s’escau la celebració del 25è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona. La Generalitat hi va tenir un paper important tot i que el mateix president Jordi Pujol repetia sovint: “Els Jocs Olímpics són d’una ciutat no són d’un país. Parlem del Jocs Olímpics de Seül, de París, de Londres. No diem els jocs de Korea, de França o d’Anglaterra”. D’altra banda és ben cert que sense la col•laboració de totes les administracions, fossin del color que fossin, no hauria estat possible la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs.

Vaig escoltar del mateix president Pujol l’anècdota que va succeir a Nova York amb motiu de la visita de l’alcalde de Barcelona per promocionar la candidatura de la ciutat com a seu olímpica. En Maragall va presentar a l’alcalde de Nova York en Ramon Trias Fargas, aleshores cap de l’oposició municipal, que formava part de la comitiva. L’alcalde de Nova York es va adreçar a en Trias i li va dir “Celebro que acompanyi la delegació, no sé que podrà fer vostè per donar suport a la candidatura, però no em costa d’imaginar el que podria fer si volgués no donar-li suport”

Barcelona va ser seu olímpica i els Jocs es celebraren el 1992, malauradament en Trias Fargas ens va deixar el l’any 1989, precisament durant un míting electoral. Ben cert que els Jocs de Barcelona varen ser la suma d’un conjunt d’esforços i no es pot oblidar tampoc la influència que hi devia tenir en Samaranch, un personatge controvertit, però que coneixia molt bé la rebotiga de l’olimpisme mundial.

Un fet remarcable va ser l’oficialitat del català en els Jocs. Era ben sabut que a les celebracions dels jocs sempre eren llengües oficials l’anglès i el francès, al costat de la llengua de l’estat amfitrió. En el cas de Barcelona es va ampliar el nombre de llengües de tres a quatre i el català i el castellà també foren llengües oficials. Ben segur que quan aparegueren els rètols de les cerimònies d’inauguració i cloenda, escrits en català, i transmesos per les televisions d’arreu del món, la nostra llengua tingué una màxima difusió.

No va ser fàcil l’oficialitat del català, el president de la Generalitat hi tingué un paper fonamental. Vaig sentir explicar, que quan en Samaranch va proposar al president Pujol la possibilitat de que Barcelona fos seu olímpica, aquest li va dir que sí, que tindria tot el suport del Govern de Catalunya però amb la condició que la identitat catalana hi quedés reconeguda i és manifestés amb l’ús de la llengua. Va ser així.

Des del departament d’Agricultura de la Generalitat vivíem amb preocupació el risc que la malaltia coneguda com la pesta equina pogués afectar els cavalls que havien de competir en els Jocs. El Govern de la Generalitat, amb el suport de l’Oficina Central d’Epizoties amb seu a París, es va esforçar en demostrar que el mosquit transmissor de l’esmentada malaltia dels cavalls no es reproduïa al nord del paral•lel 42º. El mateix Departament d’Agricultura va establir un control “fronterer” d’entrada de cavalls per carretera als límits del sud de Catalunya.

Gràcies a les bones gestions de la representació de la Generalitat a Brussel•les es va aconseguir tenir una entrevista i donar les explicacions oportunes al comissari d’Agricultura de la Unió Europea, aleshores d’irlandès Ray Mac Sharry. Va ser un fet molt excepcional ja que l’ambaixada espanyola davant la Unió Europea dificultava i impedia entrevistes de consellers amb els comissaris. Les gestions donaren el seu fruit i finalment les proves hípiques, en la seva totalitat, varen celebrar-se a Barcelona. Mesos abans hi havia hagut unes informacions que recomanaven que les proves hípiques es fessin a Perpinyà, al nord dels Pirineus. No varen tenir cap efecte.

La hípica a Barcelona va tenir lloc al Club de Polo i també les de cros al Muntanyà, al terme municipal de Seva. Pocs dies abans d’acabar-se els Jocs es va informar des de l’Ajuntament de Barcelona al departament d’Agricultura que uns cavalls andalusos participarien a la cerimònia de cloenda. Des de la Generalitat es va negar aquesta possibilitat ja que si venien cavalls del sud de la península hi havia el risc que els cavalls participants, vinguts d’arreu del món, poguessin encomanar-se de la pesta equina. Finalment no varen venir. Varen ser els de la Guàrdia Urbana els que col•laboraren a la cerimònia. Va ser una cerimònia més catalana.

Joan Vallvé Exconseller d’Agricultura