“Què fer?” Aquesta pregunta la formulà Lenin l’any 1902 en un llibre encarregat d’assentar les pautes a seguir pel moviment revolucionari rus; idèntica pregunta s’han fet centenars de pensadors, lluitadors, intel•lectuals i líders de diferents moviments socials i polítics. Idèntica pregunta, de fet, ens formulem molts catalans immersos en el dramàtic moment que viu el país. “Què fer? Com servir al país? Què puc fer jo perquè Catalunya prosperi, s’enriqueixi i pugui esdevenir lliure i plena?” Totes aquestes preguntes que avui dia planegen habitualment dins les meditacions de molts compatriotes també eren freqüents entre els nacionalistes catalans que hagueren de fer front a l’Estat espanyol en plena dictadura franquista. Per tal de plantejar una estratègia de país que pogués evitar l’extinció de Catalunya i aconseguir la revitalització necessària per poder mirar cap al futur, l’any 1965 Jordi Pujol i Soley va escriure un text titulat Intent de creació d’un terreny central: estratègia d’una política de construcció del país. A grans trets, en aquelles pàgines, Pujol plasmava la idea de servir a Catalunya des de la centralitat, aconseguint que el “fer país” passés per sobre les divisions de dreta i esquerra. Es plantejava una gran actuació global realitzada des del món cultural, l’econòmic, el religiós o l’intel•lectual. Calia no oblidar cap camp d’actuació des d’on poder realitzar iniciatives per enfortir Catalunya, per poder dotar-la d’infraestructures essencials pel seu dia a dia; una necessitat vital, car la dictadura havia desballestat tota forma d’autogovern.
Va ser el mateix Jordi Pujol qui començà a posar en pràctica el que havia deixat escrit, doncs no sols teoritzà sobre com servir Catalunya, sinó que va esdevenir un home d’acció. Seguint aquesta voluntat, l’any 1964, mentre era conseller executiu de la Banca Catalana, va crear amb altres nacionalistes el C.I.R.P (Centre d’Informació Recerca i Promoció). D’entre l’actuació que el catalanisme realitzà durant la Dictadura no podem passar per alt aquell organisme, car des d’allà es donà vida a una llarga llista d’iniciatives –les quals abastaven diferents camps de treball– per dotar al país d’una infraestructura que el fes caminar per si sol malgrat el setge cultural i polític que l’Estat espanyol aplicava sobre el poble català.
Entre les apostes més potents del C.I.R.P trobem l’escola de mestres Rosa Sensat, des d’on s’impartirien cursets i seminaris a milers de mestres per tal d’enfortir el model d’escola catalana i la rica tradició pedagògica del país silenciada d’ençà de la Guerra Civil. A més a més, des del C.I.R.P també s’actuà en el camp del món universitari. Així doncs, es fundà E.I.S.A (Estudis i Investigacions S.A), una entitat acadèmica que, en plena onada de la caputxinada, pretenia combatre la falta de democràcia dins les universitats i que, tot i no acabar esdevenint un èxit, d’ella en sorgiren diversos estudis sobre lingüística, un Centre d’Estudis de Matemàtica Aplicada, un Centre d’Estudis de Planificació i uns seminaris sobre bilingüisme.
També gràcies al C.I.R.P va veure la llum un Institut d’Història Social per subministrar al conjunt dels historiadors catalans obres i biografies sobre història del moviment obrer o nacionalista arreu dels Països Catalans. Una de les publicacions més destacades és la titulada Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes. Cronologia 1800-1939 escrit per Emili Giralt, Albert Balcells i Josep Termes.
A més a més, des del C.I.R.P es volgué fer néixer (tot i que amb poc èxit) un Institut Català d’Immigració ideat per Jaume Nualart (futur director de Serveis Socials) que va topar amb una total oposició institucional degut al seu ADN catalanista. Tanmateix, es creà “Desud”, un grup d’estudis per tractar els problemes que afecten les parts menys desenvolupades de la Península Ibèrica; el projecte volia implicar Catalunya en la solució als problemes que afectaven la totalitat de l’Estat. Per altra part, s’ajudà econòmicament a diverses revistes, aconseguit que l’ actualment extinta revista “Oriflama”, la qual acabà essent l’òrgan de difusió dels democristians catalans, tirés endavant. Fins i tot es finançaren conegudes pel•lícules com “Noctur 29” i, si ens acostem al terreny de les campanyes culturals, des del C.I.R.P es realitzaren activitats per difondre figures com les de Pompeu Fabra, el creador de la normativa moderna a la llengua catalana o, també, de l’advocat i defensor del món obrer Francesc Layret. A més a més, es pressionà per mirar d’anar introduint regidors demòcrates als ajuntaments catalans.
L’any 1972 el C.I.R.P va desaparèixer deixant al país una intensa empremta que demostrava la revitalització de Catalunya. Ara bé, tot i desaparèixer, Jordi Pujol i diversos dels seus seguidors de dins el C.I.R.P crearen els Grups d’Acció al servei de Catalunya (GASC), els quals acabaren convertint-se en un dels membres fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya l’any 1974, una fundació que es realitzà juntament amb la gent de Roca i Junyent, Anton Cañellas i la Unió Democràtica de Catalunya, Josep Castaño i el seu Grup d’Acció Obrera o, també, Pi i Massana i el Front Nacional de Treballadors. Un temps més tard aquella Convergència Democràtica es federaria amb l’Esquerra Democràtica de Catalunya de Trias Fargas aportant un potencial intel•lectual molt important al partit. Tota la feina del C.I.R.P i de Jordi Pujol, la idea de servir al país des de la centralitat o la voluntat d’enfortir Catalunya per sobre de les divisions ideològiques va ser recollida en l’esperit d’aquell partit que agrupà gent d’esquerres i gent de dretes, democristians, socialdemòcrates o liberals, tots junts al voltant del que acabà esdevenint el pal de paller del Catalanisme durant dècades.
Jordi Aragonès, historiador
@aragones1993
Bibliografia:
– Oriol Costa, Pedro. Jordi Pujol. Perfil humano y político publicado por Pedro O. Costa. Madrid: Editorial Cambio 16, 1977. ISBN: 84-85229-31-2
– Amat, Jordi. La cultura del pujolismo [en línia]. Publicat a la pàgina web de La Vanguardia el 17/09/2014 i actualitzat el 26/09/2014, [consultat el 21 de desembre de 2017 a les 12:52] Disponible a http://www.lavanguardia.com/cultura/20140917/54415113782/cultura-pujolismo.html.