Aquests dies, en què es rememora els 40 anys de les eleccions del 15-J, una fita al vell mig de la transició política espanyola, és bo recordar el paper cabdal que va exercir Jordi Pujol en la construcció i consolidació d’un nou Estat democràtic que trencava amb 40 anys de franquisme.
Pujol, que mai s’havia sentit independentista, però que reclamava el reconeixement i respecte de la identitat catalana, apostava per l’anomenat “encaix de Catalunya a Espanya”, terme molt més proactiu que el conformisme incòmode de la “conllevancia” encunyat per Ortega. Un instrument per fer visible l’empremta nacionalista catalana seria la presència activa i el més decisiva possible del grup parlamentari català a les Corts.
Des del grup de la Minoria Catalana, on Pujol va ser cap del grup entre 1977 i 1979, i després amb Roca, Molins i Trias, sempre es va apostar por contribuir al progrés general d’Espanya, fita que en darrer terme també beneficiaria Catalunya. Contra l’opinió malintencionada i molt estesa de que Convergència i Unió només mirava pels interessos catalans i de que érem uns insolidaris, cal respondre que totes les iniciatives parlamentàries presentades pel grup nacionalista català -proposicions de llei, esmenes, mocions, etcètera- afectaven al conjunt d’Espanya, del seu sistema productiu i dels seus empresaris, autònoms i treballadors. CiU no posava preu en benefici propi als seus vots.
Ja a les mateixes primeres eleccions de 1977, el Pacte Democràtic per Catalunya, sigles que englobaven a CDC, EDC i PSR-R, duia com a eslògan “Per una Catalunya autònoma i solidària”. Recordo que en un acte d’aquella campanya al Círculo Ecuestre, preguntat Pujol per quin ministeri hi optaria si es donés el cas, va afirmar que “per un ministeri sobre el reequilibri territorial”. Era una manera de treballar pel progrés d’aquella Espanya paupèrrima però que aixecava cap i que havia visitat abastament en cotxe durant els anys 50 i 60 i que el duia des dels camps regats pel Plan Badajoz a les plantacions de maduixes de Lepe o de cereals a la Manxa i l’Aragó.
Com a president de la Generalitat entre 1980 i 2003 va sovintejar els viatges per bona part del territori espanyol. M’he entretingut a comptabilitzar aquests viatges: 228 a Madrid capital i 1 a la comunitat, 18 a les Balears, 15 a Andalusia, 8 al País Basc, 7 a Castella i Lleó, Galícia i País Valencià, 6 a l’Aragó, 2 a Astúries i Cantàbria i 1 a Extremadura, la Rioja, Múrcia i Navarra. He estat testimoni de l’entusiasme que despertava quan es mesclava entre el poble, lluny dels despatxos i el protocol oficials. Amb l’ànim de fer pedagogia, la Generalitat va organitzar dues iniciatives d’explicació del fet català.
L’any 1983, l’exposició “Catalunya dins l’Espanya moderna” a Madrid, parafrasejant el llibre de Pierre Vilar, inaugurada pel president Felipe González. I l’any 2001, la campanya “Cataluña, tierra de acogida” amb una exposició inaugurada pel rei Joan Carles i que va ser itinerant per diverses comunitats autònomes.
La voluntat d’ajudar al progrés material d’Espanya era una de les inquietuds que movien el seu lideratge com a líder d’un partit amb responsabilitat en la governació d’Espanya, encara que fos únicament des del suport parlamentari a la UCD, el PSOE o el PP, però mai des de carteres ministerials que sempre va rebutjar. CDC va ser present als Pactes de la Moncloa, a la redacció de la Constitució espanyola de 1978 o en el vot afirmatiu a Calvo Sotelo després del 23-F, però hi va ser en contra frontalment quan es laminava l’autonomia amb la LOAPA, s’atacava al català o s’intentava reduir les competències de la Generalitat.
Sovint es defineix aquella política de suports mutus com de “peix al cove”. Més enllà de expressió mercantilista, aquesta política permetia assumir més recursos i competències. El criticat Pacte del Majestic de 1996 amb Aznar va dur la supressió del servei militar obligatori i dels governadors civils, a més de l’assumpció de les competències de trànsit pels mossos d’esquadra. Aquest suport i d’altres anteriors possiblement van tenir costos electorals, però el president Pujol els havia considerat necessaris per reforçar al govern espanyol en la lluita antiterrorista, en la consolidació de la democràcia i les llibertats, en l’ingrés a Europa i en l’euro, o en la reconversió industrial. Així ho consideraven també les cancelleries europees i d’altres continents que rebien Pujol amb tots els honors.
Tota aquesta aposta per sentir-nos còmodes a Espanya el temps ha demostrat que va ser un intent captiu. L’any 1986, quan es va voler donar un pas més enllà amb la conformació d’una força política espanyola amb capacitat d’entesa, el Partit Reformista Democràtic, la resposta de l’electoral espanyol va ser contundent: 0 diputats, mentre a Catalunya, pel contrari, ens havíem cregut aquesta capacitat de decidir el futur comú amb un suport rècord: 18 diputats per a la llista de CiU encapçalada per Miquel Roca. Jordi Pujol havia estat nomenat “Español del año” pel diari conservador ABC. Quan el president recorria Espanya, molts ciutadans anònims el felicitaven i el cridaven a comprometre’s en la governació d’Espanya en primera persona, però a les urnes s’havia dit que no a la pretensió de que Catalunya dirigís el que podria haver estat una regeneració.
L’intent lloable d’entendre’ns i comprometre’ns en el progrés general d’Espanya sembla que hagi passat pàgina de la mateixa manera com el ministre de Gràcia i Justícia, Manuel Duran i Bas, va definir, l’any 1899, fart de pals a les rodes, el seu curt mandat ministerial: “No ens entendran mai”.
Jesús Conte
Consultor de comunicació.
Va ser cap de premsa de la Generalitat entre 1998 i 2003.