Amb motiu del tancament de la Presó Model de Barcelona s’ha parlat molt dels presos polítics que hi feren estada durant el franquisme. El General Franco no acceptava qui pensés diferent, que actués (ni que fos innocentment) en contra del que ell deia i manava. Enviar a la presó a qualsevol ciutadà que li plantés cara només era qüestió d’un cop de telèfon i moltes vegades ni això. La policia i els jutges sabien de sobre el que volia el dictador.
També aquests dies s’ha parlat i molt de l’assassinat més flagrant comés dintre les parets dels sinistre centre penitenciari. A Salvador Puig- Antic se li va aplicar el garrot vil el 2 de març de 1974. Va ser la última pena de mort que va signar el General Franco que no va tenir cap mena de clemència.
També s’ha parlat molt de les insalubres condicions en que vivien els presos, els que avui recordem amb nom i cognom i els altres, els que només surten als diaris quan els enxampen delinquint i encara gràcies.
Però a la presó Model de Barcelona també hi havia delinqüents de tota mena, lladres, assassins, estafadors, violadors i gent de mal viure. Pel que sembla, per aquests tan era la humitat, el mal menjar o l’amuntegament, la manca d’intimitat i respecte. Si quan van inaugurar la Presó Model era un model a copiar, després de 103 anys ha de ser un establiment per oblidar. La única cosa digna de ser recordada són les hores que es varen viure dintre les seves parets per no repetir mai més situacions com aquesta.
Pujol que havia viscut com a presidiari a la presó de Saragossa coneixia per dintre el Sistema Penitenciari de l’Estat, per tant, quan parlava de presons sabia de què parlava.
Quan va arribar a ser President de la Generalitat va reclamar la transferència de presons. Algú el devia titllar de boig, les presons no les vol ningú, costen diners i creen conflictes però per Pujol la població penitenciària també era població catalana a la qual s’havia de tenir en compte. Davant d’aquesta demanda l’Estat no ho va dubtar, a l’any 1984 va transferir a Catalunya les competències en matèria penitenciària. Unes competències molt complicades per la maca de recursos, perquè les presons no deixen de ser residències de llarga durada i en darrer terme, no poden ser gàbies que tinguin cura del pres sinó espais on se’n tingui cura i a mes se’l prepari per quan surti de la presó.
Les presons, en aquell moment, estaven en molt males condicions, no n’hi havia prou en rentar-los-hi la cara, calia construir-ne de noves. Pujol va posar fil a l’agulla però el primer que es va trobar tothom volia presons dignes però ningú les volia a prop de casa.
La primera que es va construir – Quatre Camins – va anar precedida de manifestacions, cridòries i durant molt de temps va mantenir en peu de guerra les poblacions de Granollers i La Roca del Vallès però al final el 1989 es va inaugurar i començaren a acollir els primers presos. La inauguració va anar precedida d’una setmana de portes obertes i visites guiades que varen convèncer els més reticents que acceptaren l’equipament.
Acceptar transferències en matèria penitenciària representava assumir el risc d’una bona planificació de la construcció de noves presons ( a on i quan?) i a la vegada superar la imatge de la mala organització molt remarcable. La Conselleria del Govern Pujol va començar a posar-hi ordre.
Calien presons noves però també adequar les antigues i gràcies al bon fer del senyor Ignasi Garcia- Clavel, Director General, a més d’organitzar i adequar el que ja hi havia es va poder obrir el 1991 el Centre Penitenciari Brians 1 a Sant Esteve de Sesrovires i un equipament molt important, el 1992 va entrar en funcionament l’Hospital Penitenciari adjunt a l’Hospital de Terrassa. Amb ell es va establir una estreta col•laboració entre els Departament de Salut i de Justícia. S’abaratiren costos gràcies a l‘economia d’escala i els presos malalts podien gaudir de les tècniques quirúrgiques i del bon fer dels professionals de l’hospital.
Pilar Porcel i Omar
Fotografia web justicia.gencat