Quan Pujol assumeix la responsabilitat de govern de Catalunya ha de plantar cara a la realitat social imperant. O ho feia pensant més enllà dels seus primers quatre anys de governança, mirant el futur a mig i llarg termini o qualsevol altre intent podia esdevenir un bunyol.
Durant la llarga etapa del franquisme els corrents migratoris procedents d’altres contrades de l’Estat eren molt fortes. Un volum important arribava a Catalunya en busca de feina, amb l’objectiu de guanyar-se les garrofes i millorar les condicions de vida dels seus llocs d’origen. També hi havia un altre col•lectiu numèricament important i molt més perillós, ja que el formaven funcionaris arribats per consolidar, controlar i educar el que s’havia guanyat per dret de conquesta. En aquest col•lectiu s’hi ha d’incloure molts mestres (a l’Escola Pública però també a la religiosa) i els agents de seguretat (policies i guàrdies civils).
Si pensem en les característiques del primer grup, va ser, relativament fàcil la seva integració, a través de l’activitat sindical o veïnal amb una peculiaritat, la integració de la mainada via teixit escolar no era possible ja que l’escola del moment encara no s’havia després de l’escola franquista de després de la guerra. Si donem un cop d¡ull a les característiques del segon grup la integració era impensable, tot el contrari, el respecte per les persones i els usos i costums de Catalunya era tot el contrari per el que s’havien desplaçat.
Uns i altres tenien una característica comuna, tots sense excepció parlaven castellà.
El President Pujol va veure clar o bé intervenia en el tema de llengua o al cap de quatre dies la ciutadania catalana estaria del tot dividia si no enfrontada. Per ser eficaços de veritat només hi havia una manera, incidir en la mainada, incidir amb contundència en el teixit escolar, injectar una nova fornada de mestres acompanyada de la formació adequada i d’una estructura administrativa que ho fes possible.
Amb aquest objectiu, i aprofitant el gran moviment expressat per un conjunt considerable de pares i mestres que reclamaven una escola catalana el President Pujol opta per organitzar el que s’ha conegut com “immersió lingüística” és a dir aconseguir que la llengua catalana sigui la llengua vinculant a tots els nivells del Sistema Educatiu, cosa que va haver de trampejar amb alguna llei orgànica de l’Estat Espanyol que intentava envair competències i fer més difícil el camí cap a la normalitat del país. Hi havia molts dubtes, els canvis no agraden a ningú, es temia per si la Generalitat seria prou forta per assegurar que administrativament funcionés els Sistema, si els mestres seguiren cobrant i si es potenciaria l’escola privada per sobre de la pública. Pujol i els seus consellers creien en el projecte i se’n van sortir. Com? Formant professors, aprofitant l’experiència d’institucions com Rosa Sensat i també incrementant amb algun professor de reforç per aquella mainada acabada d’arribar i que podia tenir dificultats d’aprenentatge i integració en el teixit escolar.
És a dir, a traves dels Sistema Educatiu, la integració i el coneixement del país d’acollida no era tasca de quatre dies sinó una manera de fer política pensada en el futur sense oblidar el present.
Avui podem dir amb un cert orgull que tots els nois i noies, nascuts i no nascuts a Catalunya coneixen perfectament el català (llengua, literatura, context sociològic, etc.), el castellà i en molts cassos, també l’anglès.
Aquesta realitat no és obre d’un il•luminat sinó d’ algú que amb capacitat de lideratge, amb capacitat de saber reunir un conjunt de col•laboradors que es sumen al projecte. En definitiva, algú que en sabia de fer política de la mateixa manera que anys abans havia començat a fer país.
Pilar Porcel