El passat 30 d’octubre vam organitzar en el Reial Cercle Artístic una taula rodona sobre el Model Sanitari Català en l’obra de govern del President Pujol. Els nostres convidats van ser d’excel•lentíssim Alcalde Xavier Trias, el Sr. Josep Lluís La Farga i la Sra. Mariona Creus i també varem comptar amb la presencia del President Jordi Pujol, i altres membres dels seus governs i del sector sanitari. L’acte el va moderar l’historiador Jordi Aragonès. I aquí en teniu un resum transcrit en l’ordre en que s’anava explicant per ser fidel a la ponència.
La sanitat a Catalunya estava dissenyada per Franco, que havia creat la seguretat social (Ley de bases de la seguridad social). Però fins i tot Catalunya era diferent de la resta d’Espanya perquè tenia assignats molts menys recursos, i els hospitals havien de ser concertats. Quan el president Pujol va guanyar les eleccions l’any 81, hi havia una xarxa territorial molt tronada i sovint benefica. No existia la sanitat universal. La financiació venia per la seguretat social mateixa i no pels pressupostos generals.
La sanitat va ser traspassada al mateix 1981, però es va traspassar tenint en compte un criteri de cost molt per sota del real, i aquest extracost no es va compensar mai per la via de la financiació autonòmica. Però malgrat aquest dèficit financer tan gran, es van admetre les competències perquè el President considerava que la sanitat és un dels serveis més importants pels ciutadans.
Per què és tant important la sanitat? Per respondre això cal primer pensar en els aspectes essencials d’un país: els identitaris (la llengua, la cultura, etc) es basen en que els ciutadans visquin en bones condicions, i amb seguretat, el que anomenem estat del benestar, i aquí entren les pensions i la sanitat. Però n’hi ha més, com podria ser una llei de pobresa energètica. I naturalment també cal que l’economia sigui forta, i poder tenir poder polític i econòmic (amb autonomia potent o amb independència).
Durant els anys que el President va ser a la presó i després recluit va pensar molt en com havia de ser el país, i el va trepitjar molt per conèixer les seves problemàtiques. Una de les seves preocupacions era que hi hagués un bon hospital no més lluny de 30 km amb bona carretera a cada poble.
Es van construir hospitals de referència a Viella, Tremp, La Seu d’Urgell, Figueres, Palamós, Capdevanol, Puigcerdà, Blanes, Calella, Sant Celoni, Girona, Vic, Manresa, Granollers, Mollet, Santa Coloma, …..
Per comprendre l’actitud de moltes autonomies s’explica l’anècdota que un cop el president d’Aragó li va demanar al president Pujol per què havia demanat la sanitat si era una fàbrica de dèficit. I pel mateix motiu es van demanar les competències de presons malgrat ser molt conflictives. Per que era molt important per la societat. I per poder tirar endavant aquest projecte calia acceptar la col•laboració de tothom. Un país s’ha de construir entre tots i amb la sanitat es va treballar amb els socialistes (tot i que no hauria calgut perquè tenien majoria absoluta).
Ramón Espasa i Oliver, del PSUC, conseller de Tarradellas durant la Generalitat provisional (1977-1980) va fer un disseny molt semblant al que volia fer el President Pujol. Cal recordar que el president havia estudiat medicina, i tot i que no va exercir mai li interessava molt el sistema sanitari. Per això, abans també s’havia fixat en el model sanitari anglès. Anglaterra, al final de la guerra va quedar molt tocada, hi van haver eleccions i no les va guanyar Churchill malgrat haver guanyat la guerra sinó els laboristes, que malgrat ser molt grisos van tenir l’encert d’inspirar-se en Lord Henry Beveridge precursor de la seguretat social actual.
També calia parlar d’un col•lectiu que no te visibilitat social en el sistema: les infermeres, que estan composades en un 90% per dones. Les primeres es formaven en escoles separades dels homes i tenien una formació diferent. Al principi del primer mandat el que en aquell moment era el Dr. Trias, treballava sota les ordres del Conseller de Sanitat Josep Laporta, estava encarregat d’iniciar els canvis necessaris, i va pensar que les infermeres també havien de dir la seva. Eren un col•lectiu molt il•lusionat i amb moltes ganes de canviar i anaven fent propostes. Calia canviar la selecció de personal de la seguretat social, però era una tasca difícil, fins que no es va fer la reforma de la primària. I aquesta reforma va anar tant bé que va ser un model per tot Espanya, on havien d’anar fent conferencies per explicar-lo.
Tornem als inicis dels anys 80. Calia fer-se càrrec d’uns serveis amb moltes mancances, amb uns hospitals que requerien una dosi d’inversió i organització procedent de la xarxa de la seguridad social. Per això l’obra de govern es va centrar en: • Incorporar la prevenció • Desplegament del mapa sanitari dissenyat per Espasa, per homologar i homogeneïtzar els hospitals • Impulsar la integració dels centres assistencials, creant una xarxa • Creació de l’Insitut Sanitari de Salut (INSALUT) • Reforma de l’atenció primària (perquè els metges hi dediquessin més temps) • Ordenació de les prestacions • Creació de la xarxa d’hospitals comarcals • Planificar l’atenció a la gent gran • Empreses públiques per la gestió eficient dels recursos • Col•laboració d’entitats privades amb la sanitat publica ( molts centres estaven lligats a obres benefiques) • Xarxa de centres de Salut Mental Totes aquestes politiques a mig i llarg termini eren possibles gràcies a l’estabilitat política i a la ferma voluntat del govern de sortir de les discussions politiques i treballar amb consensos.
Una persona molt important en el desplegament de la sanitat va ser l’Elvira Guilera.
Es va crear l’Institut Català de Salut (ICS), i es creen normes d’acreditació, tancant centres que no s’acreditaven. Es van mirant la ratio de llits per persona, i s’aconsegueixen 3 llits cada 1000 persones.
Es treballa per posar la infermeria en un alt nivell.
I es copia la gestió de centres privats posant al capdavant gerents que gestionin els centres com empreses.
Calia posar d’acord a alcaldes de diversos partits per fer els hospitals, i que tots aprovessin la planificació.
Van apareixent nous reptes com és l’increment de la població i l’aparició de noves malalties.
Hi ha hagut algun error com la sobredimensió de l’hospital de Reus. El cas de l’Hospital General de Catalunya també va ser polèmic perquè no va entrar a la xarxa pública, però en aquest cas va ser perquè només volia servir a la gent del seu municipi.
I malgrat donar un servei bo i eficient però car, és la sanitat més barata comparada amb altres territoris.
També es va procurar que la tecnologia estes per tot el territori, no només a Barcelona.
En la taula també hi va haver moments d’anècdotes com les que explicava la Mariona Creus sobre les guàrdies que feien per assistir a reunions que en principi no eren convidades, o les discussions que tenien amb les monges que portaven centres de salut, o fins i tot la planta de marihuana que hi havia en un parterre de l’hospital de la Vall d’Hebron.
Fotografies: Jesús Conte